Judicis orals i la cultura:
Encara que sembli mentida, a Mèxic no es fan judicis orals, excepte en alguns estats, i potser també en alguna branca no penal. És a dir, no hi ha vista oral. El judici escrit o inquisitiu deriva del sistema d'enjudiciament de la Inquisició, i té una gran tradició a d'Amèrica Llatina. La il·lustració va establir el principi d'amoralitat en els judicis, matisat després pel sistema mixt, d'instrucció escrita i vista oral. Tot i que els principis de la il·lustració van imbuir, si més no sobre el paper, les repúbliques independents americanes al segle XIX, sembla que les llums de l'Amoralitat no van enllumenar els seus sistemes judicials
En el judici penal escrit, el jutge no escolta mai l'acusat. El Ministeri Públic presenta l'escrit d'acusació, l'advocat de la defensa presenta el seu escrit, i l'acusació particular no presenta res perquè no existeix a Mèxic: l'estat té el monopoli de l'acció penal. El jutge s'ho mira tot (de fet, no hi ha cap constància que s'ho miri), i dicta sentència. Ja no parlarem del jurat popular perquè això només pot existir en altres galàxies.
Aquest panorama, que a mi m'esgarrifa, és vist per molts advocats, polítics i legisladors com el millor dels sistemes judicials; és més, es veu com un vestit fet a mida de la idiosincràsia mexicana. Això ens porta a un altre tòpic de la cosmovisió dominant a Mèxic: És que nosaltres no podem fer aquelles coses que altres països han fet amb èxit, perquè... A l'hora de triar el perquè, tant pot ser el reconeixement auto complaent d'un defecte, considerat congènit i insuperable, com la defensa orgullosa d'una suposada virtut nacional, que potser serà difícil de distingir d'un defecte.


